Bon dia des d'Argentina.
NO HA POGUT SER, ho sentim molt però no ens ha estat possible pujar fins al cim de "Los Ojos del Salado".
Ho hem intententat fins al final, fins a l'últim minut gairebé de temps que hem tingut disponible per la muntanya, però les condicions han estat més fortes que nosaltres. Han estat moltes les adversitats, i fins i tot temptacions de deixar-ho estar abans d'hora per fer turisme a llocs recondits d'aquest pais, després d'alguna tempesta que a altres llocs relativament propers dels Andes ens hem assabentat després que han estat fatals.
No ens enganyem, aquesta part totalment desconeguda per nosaltres dels Andes no és com ens ho podíem imaginar des de casa. Les distàncies són molt molt molt grans, han estat 110 km de caminar per apropar-nos i intentar pujar fins al cim. Són quilòmetres i quilòmetres de pur desert, de sorra de platja i pedres entre 3600m i 6900m (desnivell acumulat hem fet més de 6200m), on tant punt pots estar caminant a més de 40 graus com al cap de dues hores estar tot pler de neu, i a uns quants graus sota zero, perquè de sobte arriba una tempesta de no saps on. I el que més toca la moral, vent vent i vent continuament, amb sorra o neu el que hi hagi en aquell moment.
Després d'alguns problemes d'aclimatació (compte que s'han de respectar els períodes d'aclimatació) i de molts esforços, el dia 7 de gener vàrem fer l'intent de cim des de camp 1 a 5650m (les indicacions que teníem eren que el camp 1 estava a gairebé 6000m però no va ser així, com a molts camps fins al moment que teniem grans errors de localització i alçada) Van ser més de 10 hores d'ascensió fins arribar a una mena d'olla gegant a uns 6500m que vàrem haver de vorejar per accedir a una mena d'esperò que mena fins al cim. El vent aquí era impressionant i juntament als vapors sulfurosos (que ens feien caminar gairebé adormits a estones, aquest volcà està "vivito y coleando") van fer d'aquesta volta interminable. A 6600m, a la mena d'espero, la força del vent era més forta que les nostres i ens duien contínuament al terre, que per altre part era de roca volcànica solta. Va ser llavors que mirant-nos vem compendre que era impossible assolir el cim sense risc per a nosaltres (i tot i així no creiem que ho haguéssim aconseguit, com després vàrem parlar amb muntanyers locals que hi han ascendit després de més d'un intent).
Ho sentim molt, però us ben assegurem que hem posat tots els nostres esforços i les nostres il·lusions. Ens queda però un meravellos record d'aquest lloc ple de reptes. Hem estat completament sols a la muntanya, només els "arrieros", les seves mules fins a camp base, les vicunyes, els condors, els "zorritos".... han estat els nostres companys. I no només hi ha aquest cim, hi ha multitut de cims per sobre de 6500m que presenten un meravellos repte per a qualsevol de nosaltres, a un entorn totalment nou, amb una gent fantàstica i completament oferida per fer possible les nostres il·lusions.
Volem agrair-vos a tots el vostre suport durant tot aquest temps.
Mireia, Cesc, Hristo i Pepe.
P.D. Quan tornem a casa farem un resum més ampli amb fotografies.
